dissabte, 27 de març del 2010

El drac trist, per Miri4



Vet ací que una vegada, en aquell temps en què els peixos tenien dents i les oques duien esclops, hi va haver un drac que vivia en una cova de la muntanya. Però aquell drac estava molt avorrit perquè ningú no l’anava mai a veure. Tothom li tenia por i quan el drac baixava al poble a passejar tots corrien a amagar-se, i els nens li tiraven pedres per tal de fer-lo fugir:

- Fora, drac dolent!, ves-te’n a la teva cova!, fuig!.

I el pobre drac havia de marxar corrent muntanya amunt per buscar refugi en la cova de la muntanya.

Però un dia el drac, que tenia el cor de bona persona i desitjava tenir bons amics, va sentir que es trobava molt sol i va tenir ganes de plorar. I van començar a sortir llàgrimes i més llàgrimes d’aquells ulls tan grocs i tan grossos.



Mentrestant, al poble, tothom vivia tranquil. El drac ja no havia tornat més i els nens i nenes jugaven al carrer, i els grans sortien a passejar o anaven a prendre un cafè al bar de la plaça.

Dies més tard va començar a baixar aigua pel camí de la muntanya fins arribar al poble. Al principi els habitants del poble no li va donar importància i els petits jugaven a esquitxar-se, però l’aigua no parava. Ja semblava un riu. Ningú no sabia d’on venia. No era de pluja, feia molt de temps que no havia plogut, i no hi havia núvols.

- D’on déu venir, tanta aigua?- es preguntaven tots, però ningú podia respondre.
Començaven a preocupar-se. Tothom estava espantat, amb tanta aigua es podien fer malbé les collites, i aviat començaria a inundar-se tot el poble.

- Amb aquesta aigua, se’ns ofegarà el bestiar!
- L’aigua entrarà a les cases i ho mullarà tot!
- Els nens es refredaran!
- Hem de fer alguna cosa!. Anem a veure l’alcalde!
- Sí, anem-hi!

I aquella mateixa tarda els veïns del poble es van reunir amb l’alcalde i van decidir que anirien a veure d’on sortia l’aigua per provar d’aturar-la.

L’endemà de bon matí un grup d’homes i dones del poble, i també alguns nens i nenes van començar a pujar per la muntanya, tot seguint el camí per on venia aquella riuada. I camina que caminaràs, van arribar a la cova del drac.

- L’aigua surt de la cova!
- Ui!, jo no hi entro!
- Ni jo tampoc
- Quina por!

Ningú no gosava entrar a la cova del drac. Però un nen molt valent va dir:

- Vaig a veure què hi passa a dins.
- No! no ho facis, el drac se’t menjarà!
- No m’ho crec!

I va avançar fins a la cova. A dins era una mica fosc, i estava tot ple d’aigua, és clar. En un racó, jeia el drac. No tenia pinta de voler menjar-se a ningú.

- Què hi fas aquí, drac?. La teva cova és plena d’aigua. On és l’aixeta que t’has deixat oberta?
- No hi ha aixetes, a les coves!
- Doncs, digues d’on surt tota aquesta aigua.
- No és aigua, són llàgrimes!
- Ostres!, si estàs plorant! Per què plores?
- No n’has de fer res!. Tu no m’estimes, ningú vol jugar amb un drac. Tots em tenen por i em tiren pedres. No volen ser els meus amics.
- Doncs jo seré amic teu!. Però has de deixar de plorar perquè si no ens negaràs tot el poble i se’ns ofegarà el bestiar, i es faran malbé les collites.



Aleshores el drac va deixar de plorar. Aquell noiet estava disposat a ser el seu amic i això el va fer feliç. Quan van sortir de la cova tothom es va espantar molt en veure el drac de tan a prop i ja es preparaven per llençar-li pedres, però el nen els va dir que era inofensiu. Quan van veure que no era un drac perillós, van marxar tots cap al poble amb el drac que anava saltant al seu darrere.

En arribar, els nens del poble que jugaven pel carrer es volien amagar, però quan van adonar-se que no hi havia perill, van córrer a jugar amb el drac.

Amb tanta aigua, que no era altra cosa que les llàgrimes del drac, s’havia mullat tot i els nens i nenes i els avis i les àvies començaven a tenir fred. Aleshores el drac va començar a treure foc pels queixals i així es va poder assecar tot, l’aigua va desaparèixer i el fred també. És per això que , des d’aquell dia, els dracs treuen foc pels queixals.

Tots estaven contents, i el drac ja podia anar a passejar pel poble sense por de rebre una pluja de pedres. Ara tenia molts amics per jugar i passar-ho bé. I va deixar de ser un drac trist.

I vet ací un gos, vet ací un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

2 comentaris:

La Meva Perdició ha dit...

Dolorós el rebuig que provocava aquest drac, però sort que va ser acceptat, ben trobat el nen que és va convertir en el seu amic i protector. ^_^ Un relat de fantasia molt enginyós

+3 MIRIQUATRE ha dit...

Gràcies!