En Tastaneu (© il·lustració de Gary Swift, © text de Mireia Muñoz)

                     En Tastaneu era un noiet llarg i prim com un filferro. Durant l’època de calor, gairebé no sortia de casa. El sol i l’escalfor dels seus rajos li prenien totes les energies, anava i tornava de l’escola, ajudava una miqueta a casa, menjava un poquet i dormia molt.  L’hivern era la seva estació de l’any preferida. Quan començava el fred, ell esperava el cap de setmana, es posava la gorra i la bufanda de ratlletes que li havia fet la iaia i sortia a caminar cap a les muntanyes. Esperava les primeres nevades i  obria bé la boca per assaborir el gust fresc de la neu.  Al cap d’una estona tornava a casa molt content. Tots els nens i nenes esperaven l’arribada d’en Tastaneu i seien al seu voltant, a prop de la llar de foc, per a escoltar les mil històries que segons ell li deien les volves de neu que queien a poc a poc: que si aquell hivern seria més fred, que si els Reis Mags ja estaven preparant el seu llarg viatge, que si els animals del bosc ja tenien provisions per al temps fred i es preparaven per a hivernar als seus caus... “En Tastaneu és el millor narrador d’històries d’hivern”, deien. I ell se sentia satisfet.